Ignorem a Wert

Ja tenim aquí la llei Wert. Divendres passat el Govern conservador d’Espanya va aprovar l’enèsima reforma educativa en forma d’avantprojecte de la LOMCE (Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa). La vuitena des de 1970. Massa si comparem a altres països europeus.

Sobre aquesta futura llei està gairebé tot dit i escrit. Una norma que ens torna al passat més ranci, profundament recentralitzadora, uniformadora i que ataca directament la immersió lingüística. Dictada a dos bandes per la Conferència Episcopal Espanyola i els sectors més dretans del món educatiu, la reforma persegueix espanyolitzar als infants. No ho dic jo; així ho va afirmar el mateix ministre.

El millor resum del que suposarà la llei el feia Ismael Palacín, Director de la Fundació Bofill, en forma de titular al seu article d’opinió al diari Ara de dissabte: males solucions per a falsos problemes. L’educació espanyola té reptes difícils per davant, però no serà aquesta reforma la que els faci front.

Què hem de fer ara els catalans? En primer lloc, no oblidar que l’entrada en vigor de la llei està prevista pel curs 2014-2015. Si tot va bé, llavors el nostre país serà independent i la Catalunya Estat es mirarà la llei d’educació espanyola de la mateixa manera que la francesa o la noruega. I si no és així, la insubmissió i la desobediència seran el camí a seguir com s’ha fet sempre davant lleis injustes. Pregunteu als objectors de consciència o als pacifistes.

Dediquem els esforços a dissenyar model educatiu català que ha de venir. Analitzem el que tenim i els que ens falta. Mirem quines són les necessitats a cobrir. Millorem el que calgui de la doble via escola pública, escola concertada. Anem a conèixer que podem aplicar dels sistemes educatius amb més bons resultats del món. I utilitzem les bases de la immersió lingüística com a fonament pel que fa a l’ensenyament de la llengua a l’escola catalana que hem de dibuixar.

El que no hauríem de fer és abonar-nos al victimisme i fer-nos els ofesos per una ofensiva anunciada i comprensible des del punt de vista de qui la posa en marxa. Wert i la resta de responsables de l’administració espanyola tenen clars els objectius i els defineixen a partir de la seva concepció d’Espanya. Que voleu que us digui, quan la Cospedal diu que un model educatiu vertebra un país, no puc estar en desacord amb ella. Però això demano que els catalans ens posem a construir el futur de l’educació catalana i ens oblidem de Wert i de les seves obsessions.

Solidaritat, la cara positiva de la crisi

Per tercer any consecutiu, el Grup de Periodistes Ramon Barnils i l’observatori crític dels mitjans Mèdia.cat han impulsat l’Anuari Mèdia.cat., que en la seva edició 2013 recull quinze reportatges d’investigació sobre quinze temàtiques que, durant l'any 2012, no van gaudir d’un espai significatiu en els mitjans. El projecte compta amb el suport del màster “La Comunicació dels Conflictes Internacionals Armats i els Socials” de la UAB, de la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat de València i la Universitat de Vic.

Tots els reportatges són de recomanable lectura, però avui voldria destacar el titulat “Ciutat Meridiana, ciutat solidària”, d’Aitor Álvarez. En ell l’autor explica que la crisi ha posat en marxa en aquest barri de les afores de Barcelona, un dels més deprimits i castigats de l’àrea metropolitana, tot un seguit de xarxes formals i informals de solidaritat entre els veïns. Gent gran que cuida infants mentre els seus pares treballen, escoles que miren d’assegurar l’àpat diari de molts dels seus alumnes o el restaurant de l’estació fent de menjador social són alguns dels exemples de l’esforç dels que tenen poc per ajudar als que no tenen res.

Tot i que sembli el contrari, els drames humans que s’amaguen darrera de la crisi encara estan massa silenciats. La distància entre rics i pobres cada cop es fa més gran i el dia a dia de moltes de les famílies que pateixen els estralls de la situació econòmica s’aguanta, en molts casos, gràcies a les xarxes de solidaritat veïnals.

Ciutat Meridiana no és un cas aïllat; a la majoria dels barris obrers del nostre país es donen situacions i respostes similars. I no només entre les classes populars. A molts altres llocs de Catalunya, entre grups socials pertanyents al que fins ara hem anomenat classe mitjana, s’estan posant en marxa accions solidàries i col·laboratives. Grups de pares i mares que es posen d’acord per repartir-se les setmanes de vacances dels nanos, per estalviar-se les despeses del casal d’estiu, mercats de segona mà a les escoles per recollir diners per activitats, xarxes informals d’intercanvi de roba, bancs del temps. Les pràctiques són moltes i la creativitat de les persones, quan es tracta de trobar solucions, no té límit.

Ningú sap ni quan, ni com sortirem d’aquesta etapa crítica per a la nostra societat, però mentrestant la solidaritat està actuant de xarxa de protecció i resistència per a molts.