Va de Maratons

Publicat a:

Ara fa poc més d’una setmana, el diumenge 16 de desembre, TV3 va organitzar una nova edició de la Marató, dedicada aquest cop al càncer. La recaptació va ser de més de deu milions d’euros.

Per contra, la Marató per la Pobresa organitzada el mes de maig per recollir diners per les entitats socials va recollir quatre milions i mig d’euros, la quantitat més baixa de totes les edicions realitzades entre el 2007 i el 2012, els anys de la crisi, segons la informació recollida a la pàgina web Les recaptacions de la Marató de TV3 - Televisió de Catalunya

En un 2012 que s’ha convertit, de moment, en l’any més dur pel que fa a l’impacte de la crisi, la Marató dedicada a la lluita contra el càncer ha batut tots els rècords. Sens dubte perquè el càncer és la primera causa de mort entre els catalans i tots l’hem viscut de prop. També perquè li pot tocar a tothom. Es calcula que un de cada tres homes i una de cada cinc dones patirà un tumor al llarg de la seva vida.

Per contra, en el moment més àlgid dels índexs d’exclusió social, la Marató dedicada a lluitar contra la pobresa punxa significativament.

Entre els motius triats per explicar la diferència es va parlar d’unes dates que no eren les habituals, lluny del Nadal i d’una organització que va disposar de menys temps de l’acostumat. Sens dubte, totes elles certes, però no suficients per explicar la baixada en els índexs de solidaritat. N’hi d’altres que al meu parer explicant la davallada.

Una de les claus de l’èxit de la Marató es aconseguir que els espectadors i donants entenguin i coneguin el patiment de les persones afectades per la malaltia o la discapacitat objecte del programa i això els impulsi a aportar diners. Seria l’activació del mecanisme de la solidaritat, del “entenc el que està passant i em poso al seu costat”.

L’altra clau rau en trobar la manera que el públic es posi a la pell dels afectats. Si observem les dades, comprovem que les edicions amb més recaptació han estat les del càncer, ictus, cor i accidents; és a dir, les més clarament vinculades al “em podria passar a mi”.

A la Marató del mes de maig, per a una part dels espectadors cap d’aquest dos mecanismes van funcionar. La pobresa no és una malaltia. Per molts, és quelcom que afecta als altres i funciona el “a mi mai em passarà”. En aquests cas entren en joc altres paradigmes vinculats a les ideologies i a la visió de la societat que desactiven la solidaritat i refermen l’individualisme i la insensibilitat d’una part de la població.

Andiamo presto

Publicat a:

Deixant de banda les ocurrències del inefable Ministre espanyol Wert, sempre disposat a distreure al personal, la setmana passada va ser, sens dubte, la del “keep calm and speak catalan”, frase que ha esclatat a les xarxes socials i que ha estat creada a partir de la mítica “keep calm and carry on” (mantingueu la calma i seguiu endavant). L’original va sorgir l’any 1939 a Gran Bretanya amb la intenció de animar a la població en el cas que les tropes alemanyes aconseguissin envair el seu  territori.

Reconeixent la gràcia i l’encert de la frase recuperada per en Josep Maria Ganyet, personalment en proposaria una altra, que expressada en un idioma ben estimat com l’italià seria “andiamo presto senza dubbi” (som-hi aviat sense dubtes).

És clar que és important mantenir la calma; però els esdeveniments que estem vivim ens assenyalen que cal treballar ràpid i bé per sortir-nos d’aquesta situació. Hem passat de voler construir estructures d’estat a veure com el els pilars del nostre estat del benestar trontollen. El que no cau víctima de les retallades causades per l’ofec econòmic al que està sotmès el nostre país per Espanya, es directament atacat, com ha estat el cas dels sistema educatiu amb l’ofensiva de la Llei Wert.

Aquests dies, mentre els dos partits més votats a les darreres eleccions intentaven arribar a un acord per formar Govern, aprovar pressupostos i planificar el referèndum per la independència, el Conseller de Benestar i Família en funcions informava públicament que no sabia quan podria pagar els setanta milions d’euros que es deuen a les entitats socials des del mes de juliol passat.

Quin sentit té discutir si la consulta ha de ser al 2014 o al 2015 mentre el Govern i el país viuen al dia? Som conscients que l’ofensiva contra la immersió lingüística és només un dels molts atacs que vindran? Hem entès que els espanyols saben que el procés d’independència és irreversible i que faran tot el que calgui per ofegar-nos?

Sentir parlar d’un procés que pot durar quatre o cinc anys mentre les dades ens indiquen cada dia que l’atur, la pobresa i les dificultats dels ciutadans de Catalunya creixen sense aturador és, com a poc, desconcertant.

Seny i rauxa, diu el tòpic. Analitzem la situació, planifiquem accions, establim acords majoritaris, impliquem a tots els agents socials, internacionalitzem el conflicte, expliquem-nos, negociem, ... Però senyors, molts catalans estan al límit. Cal reaccionar. Andiamo.

No en tenen ni idea

Publicat a:

Més de sis cents cinquanta mil catalans estan a l’atur. Un de cada tres ciutadans es troba en risc d’exclusió o pobresa. Cada dia s’executen un centenar de desnonaments.

Aquestes i altres dades han entrat a formar part del paisatge quotidià del país.  Les sentim cada dia a les notícies, els tertulians les utilitzen per vestir els seus arguments, els periodistes les analitzen ens els seus articles i els polítics les converteixen en eina de desgast dels seus adversaris.

Material habitual que lamentablement s’ha acabat convertint en una realitat assumida per tots com el preu a pagar davant la crisi, oblidant sovint que darrera de totes i cadascuna de les dades hi ha una persona amb nom i cognoms vivint una situació dramàtica.

Comparteixo la opinió cada cop més estesa que aquesta crisi econòmica i financera està sent utilitzada per molts per afavorir els seus interessos i imposar els seus models ideològics; és allò que s’ha resumit en l’expressió “no és una crisi, és una estafa”.

El que voldria destacar avui és quelcom que em va dir fa un temps el representant d’una entitat social: “la majoria dels personatges públics, ja siguin polítics, grans empresaris o líders d’opinió, que es refereixen permanent als patiments i penúries que està passant la gent, no en tenen ni la més remota idea, no saben de que estan parlant; no ho oblidis cada cop que sentis a un d’ells fer aquest tipus de discurs”.

A risc de ser acusat automàticament de demagog, que sembla que darrerament s’ha convertit en la reacció immediata dels que no els agrada sentir-se contradits, coincideixo amb aquesta opinió. Una part dels nostres polítics i de la nostra societat civil viu una realitat que res té a veure amb les dificultats econòmiques  de molts dels seus conciutadans.

Em costa creure a qui parla de projectes d’eradicació de la pobresa cobrant 1,5 milions d’euros anuals; m’indigna el que vota a favor de retallades en polítiques socials quan la nit abans ha dormit a un cinc estrelles a 1.000€ la nit; no entenc al que es converteix en defensor de totes les causes socials mentre participa en programes televisius que fan de la frivolitat i la manipulació la clau del seu èxit.

No es tracta de concursar per ser el qui més a prop està de les persones amb dificultats, però a un personatge públic hem de poder reclamar-li, com a mínim, una mica de coherència.

Lideratges col•lectius, escenaris compartits

Publicat a:

Entre les diferents interpretacions, més o menys interessades, dels resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya, n’hi ha una força compartida per la majoria dels analistes. El poble català ha optat, majoritàriament, per continuar endavant en el camí cap a la independència, però expressant també la voluntat que el lideratge que condueixi fins a l’objectiu sigui compartit entre les diferents forces polítiques i socials.

Més enllà del fet, ja assumit pels seus responsables, que la campanya presentant al President com un messies ha estat una immensa equivocació, cal posar l’èmfasi en que la principal errada de càlcul la va cometre CiU després de la manifestació de l’onze de setembre en entendre que Mas s’havia de posar al capdavant del procés iniciat i convidar al poble a seguir-lo.

            

Ben al contrari, sembla clar que els assistents a aquella manifestació reclamaven justament que el seus representants polítics es posessin al seu costat per caminar plegats cap als objectius desitjats.

L’ensopegada de CiU en quant a pèrdua d’escons, que no en la victòria electoral, ha coincidit amb el creixement de les formacions d’esquerra, especialment ERC, però també ICV i les CUP. Partits progressistes que amb diferències, comparteixen territoris i imaginaris comuns pel que fa a la participació, la democràcia i als models de lideratge.

Un altre tret comú d’aquests partits son les propostes en polítiques socials. Amb diferències també, l’esquerra catalana defensa models educatius, sanitaris i de serveis socials similars i ho fan en proximitat i complicitat, i sovint referències comuns, al cooperativisme, a l’associacionisme i als moviments socials de defensa de drets.

Són justament aquests moviments els que han fet del lideratges col·lectius i la força de la suma la clau de la seva capacitat transformadora, aplicant en molts casos aquest model a la gestió dels serveis de titularitat pública.

L’ésser humà tendeix a buscar el suport i la protecció dels altres en moments de dificultat. Catalunya no és més que la suma dels ciutadans que hi viuen i que ara, davant els reptes que tenen davant, sembla que han optat per fer-los front fent pinya, fugint de personalismes.

L’encàrrec està fet; ara toca veure si els nostres representants estaran a l’alçada de la seva gent.