No en tenen ni idea

Publicat a:

Més de sis cents cinquanta mil catalans estan a l’atur. Un de cada tres ciutadans es troba en risc d’exclusió o pobresa. Cada dia s’executen un centenar de desnonaments.

Aquestes i altres dades han entrat a formar part del paisatge quotidià del país.  Les sentim cada dia a les notícies, els tertulians les utilitzen per vestir els seus arguments, els periodistes les analitzen ens els seus articles i els polítics les converteixen en eina de desgast dels seus adversaris.

Material habitual que lamentablement s’ha acabat convertint en una realitat assumida per tots com el preu a pagar davant la crisi, oblidant sovint que darrera de totes i cadascuna de les dades hi ha una persona amb nom i cognoms vivint una situació dramàtica.

Comparteixo la opinió cada cop més estesa que aquesta crisi econòmica i financera està sent utilitzada per molts per afavorir els seus interessos i imposar els seus models ideològics; és allò que s’ha resumit en l’expressió “no és una crisi, és una estafa”.

El que voldria destacar avui és quelcom que em va dir fa un temps el representant d’una entitat social: “la majoria dels personatges públics, ja siguin polítics, grans empresaris o líders d’opinió, que es refereixen permanent als patiments i penúries que està passant la gent, no en tenen ni la més remota idea, no saben de que estan parlant; no ho oblidis cada cop que sentis a un d’ells fer aquest tipus de discurs”.

A risc de ser acusat automàticament de demagog, que sembla que darrerament s’ha convertit en la reacció immediata dels que no els agrada sentir-se contradits, coincideixo amb aquesta opinió. Una part dels nostres polítics i de la nostra societat civil viu una realitat que res té a veure amb les dificultats econòmiques  de molts dels seus conciutadans.

Em costa creure a qui parla de projectes d’eradicació de la pobresa cobrant 1,5 milions d’euros anuals; m’indigna el que vota a favor de retallades en polítiques socials quan la nit abans ha dormit a un cinc estrelles a 1.000€ la nit; no entenc al que es converteix en defensor de totes les causes socials mentre participa en programes televisius que fan de la frivolitat i la manipulació la clau del seu èxit.

No es tracta de concursar per ser el qui més a prop està de les persones amb dificultats, però a un personatge públic hem de poder reclamar-li, com a mínim, una mica de coherència.