Lideratges col•lectius, escenaris compartits

Publicat a:

Entre les diferents interpretacions, més o menys interessades, dels resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya, n’hi ha una força compartida per la majoria dels analistes. El poble català ha optat, majoritàriament, per continuar endavant en el camí cap a la independència, però expressant també la voluntat que el lideratge que condueixi fins a l’objectiu sigui compartit entre les diferents forces polítiques i socials.

Més enllà del fet, ja assumit pels seus responsables, que la campanya presentant al President com un messies ha estat una immensa equivocació, cal posar l’èmfasi en que la principal errada de càlcul la va cometre CiU després de la manifestació de l’onze de setembre en entendre que Mas s’havia de posar al capdavant del procés iniciat i convidar al poble a seguir-lo.

            

Ben al contrari, sembla clar que els assistents a aquella manifestació reclamaven justament que el seus representants polítics es posessin al seu costat per caminar plegats cap als objectius desitjats.

L’ensopegada de CiU en quant a pèrdua d’escons, que no en la victòria electoral, ha coincidit amb el creixement de les formacions d’esquerra, especialment ERC, però també ICV i les CUP. Partits progressistes que amb diferències, comparteixen territoris i imaginaris comuns pel que fa a la participació, la democràcia i als models de lideratge.

Un altre tret comú d’aquests partits son les propostes en polítiques socials. Amb diferències també, l’esquerra catalana defensa models educatius, sanitaris i de serveis socials similars i ho fan en proximitat i complicitat, i sovint referències comuns, al cooperativisme, a l’associacionisme i als moviments socials de defensa de drets.

Són justament aquests moviments els que han fet del lideratges col·lectius i la força de la suma la clau de la seva capacitat transformadora, aplicant en molts casos aquest model a la gestió dels serveis de titularitat pública.

L’ésser humà tendeix a buscar el suport i la protecció dels altres en moments de dificultat. Catalunya no és més que la suma dels ciutadans que hi viuen i que ara, davant els reptes que tenen davant, sembla que han optat per fer-los front fent pinya, fugint de personalismes.

L’encàrrec està fet; ara toca veure si els nostres representants estaran a l’alçada de la seva gent.