Va de Maratons

Publicat a:

Ara fa poc més d’una setmana, el diumenge 16 de desembre, TV3 va organitzar una nova edició de la Marató, dedicada aquest cop al càncer. La recaptació va ser de més de deu milions d’euros.

Per contra, la Marató per la Pobresa organitzada el mes de maig per recollir diners per les entitats socials va recollir quatre milions i mig d’euros, la quantitat més baixa de totes les edicions realitzades entre el 2007 i el 2012, els anys de la crisi, segons la informació recollida a la pàgina web Les recaptacions de la Marató de TV3 - Televisió de Catalunya

En un 2012 que s’ha convertit, de moment, en l’any més dur pel que fa a l’impacte de la crisi, la Marató dedicada a la lluita contra el càncer ha batut tots els rècords. Sens dubte perquè el càncer és la primera causa de mort entre els catalans i tots l’hem viscut de prop. També perquè li pot tocar a tothom. Es calcula que un de cada tres homes i una de cada cinc dones patirà un tumor al llarg de la seva vida.

Per contra, en el moment més àlgid dels índexs d’exclusió social, la Marató dedicada a lluitar contra la pobresa punxa significativament.

Entre els motius triats per explicar la diferència es va parlar d’unes dates que no eren les habituals, lluny del Nadal i d’una organització que va disposar de menys temps de l’acostumat. Sens dubte, totes elles certes, però no suficients per explicar la baixada en els índexs de solidaritat. N’hi d’altres que al meu parer explicant la davallada.

Una de les claus de l’èxit de la Marató es aconseguir que els espectadors i donants entenguin i coneguin el patiment de les persones afectades per la malaltia o la discapacitat objecte del programa i això els impulsi a aportar diners. Seria l’activació del mecanisme de la solidaritat, del “entenc el que està passant i em poso al seu costat”.

L’altra clau rau en trobar la manera que el públic es posi a la pell dels afectats. Si observem les dades, comprovem que les edicions amb més recaptació han estat les del càncer, ictus, cor i accidents; és a dir, les més clarament vinculades al “em podria passar a mi”.

A la Marató del mes de maig, per a una part dels espectadors cap d’aquest dos mecanismes van funcionar. La pobresa no és una malaltia. Per molts, és quelcom que afecta als altres i funciona el “a mi mai em passarà”. En aquests cas entren en joc altres paradigmes vinculats a les ideologies i a la visió de la societat que desactiven la solidaritat i refermen l’individualisme i la insensibilitat d’una part de la població.