Justícia redistributiva: folrats i blindats

Publicat a:

Diumenge llegíem a la premsa que el Consell Constitucional francès anul·lava la disposició del govern de François Hollande que pretenia instaurar un impost excepcional del 75% a les rendes salarials i de capital de més d’un milió d’euros.

Unes setmanes enrere, també a França, es vivia una important polèmica causada per la decisió de l’estrella nacional Gerard Depardieu d’instal·lar la seva residència a Bèlgica per pagar menys impostos. Mentre una part de l’opinió pública entenia i recolzava la decisió, l’altra acusava a l’actor de mal patriota. Finalment Depardieu, molest per les crítiques, va decidir retornar el passaport i la targeta de la seguretat social en una carta dirigida al Primer Ministre.

Curiosament, en aquesta carta feia esment a una dada que aparentment ha passat desapercebuda; afirmava que durant tota la seva carrera ha pagat 145 milions d’euros a l’hisenda francesa. Convido a als lectors a calcular, sigui quina sigui la seva edat i els anys treballats, la quantitat econòmica que han pagat a l’agència tributària. S’imaginen quants diners cal guanyar per pagar 145 milions d’euros en impostos?

A la nostra societat trobem debats similars en casos com l’impost sobre el patrimoni o les SICAV,  indigna eina legal que en forma de societat d’inversió permet a les grans fortunes evadir impostos.

La qüestió és que cada cop que es posen sobre la taula mesures orientades a aconseguir una fiscalitat que garanteixi la justícia redistributiva, automàticament s’activa l’artilleria habitual per contrarestar-les: que si els diners marxaran del país, que si total, només permetrà recaptar quatre euros, que si són propostes del passat, que si aquest no és el debat importants, que si .... 

Excuses de mal pagador, mai millor dit, que es deixen anar sense que li caigui a ningú la cara de vergonya en un país com Espanya, que té el dubtós honor d’ocupar la desena posició en el rànquing de “potències” en frau fiscal.

El més preocupant de tot és que davant la pitjor crisi viscuda mai, una part de la societat assumeix, potser per esgotament, potser per resignació, aquesta impunitat com quelcom inevitable, renunciant a pressionar als governs perquè apliquin mesures valentes en política fiscal.

I oblidant, també, que quan parlem de garantir l’estat de benestar no estem parlant d’una altra cosa que de garantir el repartiment just dels recursos.