L’endemà de la COVID-19

 

Es fa estrany parlar de l’endemà quan encara ens trobem en plena pandèmia, tot i que ja albirant els primer indicadors que assenyalen cap a una lleugera millora de la situació. Encara és aviat per saber com anirà evolucionant i com haurem d’actuar per desfer el confinament i retornar poc a poc a una certa normalitat.

Des del Tercer Sector Social, ja des dels primers dies de la pandèmia, en les reunions que anem tenint regularment amb el Govern de Catalunya i en intervencions als mitjans de comunicació, ja demanàvem que es comencés a pensar i a parlar de com faríem front a la crisi econòmica i social que tots sabem arribarà. 

També des del primer moment hem explicat que al costat del front sanitari, amb la extraordinària tasca realitzada per les treballadores de la salut, hi ha un front social, des d’on les entitats i professionals del Tercer Sector Social, amb clara vocació de servi públic, estan des del primer dia en primera línia atenent, com sempre, als col·lectius més vulnerables de la nostra societat. Un sector habitualment  invisibilitzat que en aquesta ocasió també està sent massa sovint oblidat.

El nostre sector va arribar a la crisi generada per la COVID-19 tocat, amb poca capacitat de resistència, després d’anys de infrafinançament i retallades. I el pitjor que pot passar és que quan arribi la nova crisi, trobi un Tercer Sector Social encara més afeblit. El país no s’ho pot permetre, perquè està demostrat, com ara esta passant, que en tota crisi són els més vulnerables els que pitjor ho passen.

La pandèmia ens ha servit perquè alguns entenguin, d’una vegada, la importància de tenir un serveis públics i un estat del benestar potents i ben finançats. Salut, social i educació, amb les docents teletreballant per continuar com sigui amb els curs escolar, són els pilars que aguanten aquest immens desafiament. Aquest serà el primer repte l’endemà. Sense excuses cal afrontar debats, que massa cops s’han amagat, en torn a l’enfortiment dels serveis públics i dels models de gestió en col·laboració amb la iniciativa social sense ànim de lucre del nostre país. Perquè, ha quedat clar ja que no ens podem permetre que els serveis d’atenció a les persones siguin negoci per a ningú?

El segon repte, vinculat a l’anterior, obligarà a les diferents administracions a replantejar les seves polítiques socials i econòmiques, prioritzant aquests sectors estratègics. Pensem que la crisi sanitària i el que haurem viscut farà que un part important de la societat canviï d’alguna manera les seves prioritats i demani una nova manera de construir el bé col·lectiu. En el nostre cas, demanem posar-nos ja a treballar en un pla d’enfortiment del sector que garanteixi la continuïtat i sostenibilitat de les entitats i empreses socials i permeti millorar les condicions laborals d’unes professionals que han demostrat sobradament la seva implicació i compromís.

Finalment un tercer repte. Demanem a la societat i a les administracions, però també ens hem de posar deures a nosaltres mateixos. Cal que el Tercer Sector Social treballi unit i coordinat. Som transversals i acollim i representem a diferents àmbits d’intervenció, tots importants i necessaris. La globalitat de sector, des de les especificitats de cadascun, és la nostra força. Els nostres “cosins germans”, el sector salut i el sector educació, ho tenen clar. En allò clau, totes juntes. Ens equivocarem si fem el contrari. La nostra curta però intensa història ja ens ha ensenyat que quan seguim aquest camí, només aconseguim repartir-nos les engrunes.