El gran recapte i black Friday. Darrer divendres de novembre,
esmorzant a casa amb la dona i els dos nanos abans d’arrencar el dia i veient
les notícies de la tele per sortir de casa preparats. Un darrera l’altre, ens
informen dels dos esdeveniments del dia. Per una banda, comença un any més el
gran recapte amb l’objectiu de “recollir aliments per als més necessitats”. I
per l’altra, el black friday, ja sabeu, costum copiada dels americans amb
l’objectiu de fomentar el consumisme en els dies previs a l’època més
consumista de l’any. El nostre fill ens mira i
reflexiona en veu alta: “És a dir, que avui els centres comercials
s’ompliran de gent que comprarà menjar per donar al banc d’aliments i després
gastarà diners en coses que segurament no necessita. No ens estem tornant una
mica bojos?”. Hi vaig pensar tot el dia. És el joc dels disbarats. Campanyes
que perpetuen els models de la caritat. Amb molta gent d’intenció noble
darrera, segur. Per això costa tant dir als teus nanos que no hi participin.
Però són propostes conservadores, sense recorregut de transformació social.
Això és el canvi que ens havia de portar la crisi i la revisió del capitalisme
salvatge? I a l’hora, tots a consumir perquè els descomptes són tan brutals que
no es poden desaprofitar. Potser si que estem sonats.
La mirada intel·ligent. Tinc la teoria que els temps d’incertesa
que ens envolten ha potenciat de manera preocupant la mediocritat. A tots els
nivells. Per això engresca trobar oasis de qualitat, en aquest cas a les xarxes
socials i als mitjans de comunicació. Són dues recomanacions, per si no les
coneixeu i ho voleu aprofitar. Seguiu a twitter @PolíticayModa. Darrera hi ha
Patrícia Centeno. Anàlisi i interpretació de la comunicació no verbal i de la
manera de vestir de la classe política. Una delícia. Comentaris amb
coneixement, amb un punt d’humor. I al diari Ara hi trobareu cada dia la crítica
televisiva de la Mònica Planas (@monicaplanas). Un experiència interessant.
Mires un programa a la televisió i l’analitzes críticament. I a l’endemà
llegeixes l’article de la Mònica descobrint aspectes que se t’havien escapat,
des d’una perspectiva diferent. Sempre una volta més. Dues dones. Casualitat?
No crec. Potser si s’imposés la mirada femenina algunes coses anirien millor.
Les contradiccions del procés. La situació política catalana dona
per diferents anàlisis i enfocaments. Des de múltiples visions. Més enllà
d’altres valoracions, m’interessen algunes de les incoherències que s’estan
donant. Com per exemple que un dels partits implicats estigui sent atacat pel
fet complir una de les seves principals promeses electorals. Per fer el que va
dir que faria abans, durant i després de la campanya electoral. En termes de
màrqueting, l’elector és el client. Condemnem i ataquem al que compleix el
tracte? Tant arrelada i normalitzada tenim la idea que els polítics poden
enganyar-nos? No s’assemblen massa la nova i la vella política?
El mínim comú denominador. No el concepte matemàtic, que tants mals
de cap ens va donar a alguns durant la nostra època d’estudiants. Parlo de
l’estratègia negociadora que es fonamenta en aquesta idea. Generar projecte
partint del que és compartit, deixant de banda el que ens separa. A la
política, a l’empresa, a les organitzacions. Acostumem a fer-ho a l’inrevés.
Posem per davant les diferències i comencem des del conflicte, obviant de
manera absurda els elements comuns. Personalment he participat els darrers anys
en processos dissenyats des del mínim comú denominador que han resultat
apassionants i exitosos., tant en el resultat final com en el procés de creació
i aprenentatge. Proveu-ho! És gratis. I ja ho va dir Einstein: “si busques
resultats diferents no facis sempre el mateix”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada