L’hora de l’Economia Social (aquest cop de debò)

 

Diu l’hemeroteca que ara fa poc més de quatre anys vaig escriure en aquest mateix digital un article titulat L'hora de l'Economia Social. Començàvem a sortir d’una crisi econòmica que havia estat devastadora i un servidor, amb una barreja d’il·lusió i optimisme, potser excessiva, proposava que l’economia social aprofités la oportunitat per estendre el model i assolir els seus objectius transformadors.

Ara, en plena crisi sanitària produïda per la pandèmia de la Covid-19, ja s’intueixen les crisis econòmica i social que vindran i que tindran uns efectes encara difícils de preveure. Aquesta és una situació nova, desconeguda. Amb un impacte d’abast mundial que ens afecta a tots al mateix moment. Mai a la història havíem viscut res similar.

El repte és majúscul i només des de la cooperació, la col·laboració i el bé comú com a objectiu ens en sortirem. L’Economia Social torna a tenir una bona oportunitat per articular una alternativa fonamentada en una economia plural, equitativa i justa. Res tornarà a ser igual. La nova normalitat voldrà dir una nova manera de viure, fent de manera diferent moltes coses, adquirint noves pràctiques i costums. Durant aquesta crisi sanitària, el Cooperativisme i el Tercer Sector Social han demostrat, un cop més, la seva capacitat d’adaptació i reacció. S’han activitat recursos, s’han fet propostes, s’han buscat alternatives. Cal aprofitar la inèrcia de l’acció per començar a incidir en les polítiques públiques i en les iniciatives legislatives perquè afavoreixin el desenvolupament i l’expansió del model.

Hem  de treballar perquè el protagonisme i lideratge de la reconstrucció econòmica i social, que ha de començar ja, la tinguin el sector públic i els teixit d’empreses socials veritablement arrelades al territori, que fan reton i reinversió i que posen al centre a les persones. Però atenció: el diner governa i mana. Per això caldrà fer una ingent tasca pedagògica i de sensibilització de la ciutadania. Només la seva força, canviant de pautes de consum, apostant per determinats models empresarials, per un altre tipus d’educació i de salut, organitzant-se per incidir en les decisions polítiques i reclamant més democràcia econòmica, s’aconseguirà canviar la tendència.

Aquesta pandèmia ens està ensenyant moltes coses. Una d’elles, la importància de disposar de sistemes públics de salut, educació i acció social forts, ben finançats i amb un bon model de col·laboració públicosocial. Sistemes que han de fonamentar-se en l’absència de lucre i en evitar la intrusió d’opcions especuladores que només busquen els guanys del negoci. El canvi de paradigma pot suposar la darrera oportunitat que tindrà el Tercer Sector Social per consolidar-se com l’aliat necessari de les administracions públiques per oferir serveis de qualitat amb màxim rendiment social. Però perquè el canvi sigui real cal que els sector avanci decididament cap els models de l’economia social, abandonant les pràctiques merament assistencialistes i avançant cap a models d’intervenció social amb voluntat real de transformació. Models que apostin per fer a les persones protagonistes i responsables del seus camins vitals, sense que la pobresa sigui una excusa per posar condicions a l’accés a drets.

El front social que s’ha activitat en la primera fase d’aquesta crisi està prioritzant i reforçant, en alguns casos, aquest discurs assistencialista. Això pot ser assumible si s’entén com un primer atac de xoc, de curta durada, però en cap cas l’hauríem d’assumir com el model de futur. No oblidem que l’increment d’aquest tipus d’atenció demostra, en el fons, el fracàs de polítiques socials potents, dignes d’un estat de benestar modern i ens torna a temps passats. A més, cal no oblidar que aquesta és la foto que agrada i reforça al poder econòmic clàssic. Rics i pobres i les empreses capitalistes fent donacions per mantenir l’equilibri que els convé i els permet seguir incrementant beneficis. El diner governa i mana!

Pel que fa al Cooperativisme, també tenim deures. Si volem ser punta de llança del nou model econòmic cal sortir del simbolisme, de l’essencialisme i de la residualitat. Cal identificar els sectors econòmics on les cooperatives ja són fortes i presents i apostar per ells, sense dubtes, a fons. I pel que fa als sector amb poca presència, recolzar-los i potenciar-los, investigant i innovant. El Cooperativisme ja és atractiu; el que cal és que esdevingui una opció creïble i real pel conjunt de la ciutadania. Tot això ha d’anar acompanyat d’un esforç permanent i irrenunciable cap a la coherència. Dels valors declarats als valors practicats. El contrari només ens portarà fracàs i frustració.

Ens en sortirem! I tant. Però hem treballar des de ja amb objectius clars, coordinada i cooperativament, perquè la sortida sigui la que ens porti a una economia més justa i més democràtica.