Només existim quan ens necessiten?

“El compromís és un acte, no una paraula.”

Jean Paul Sartre - Filòsof

El passat dijous 3 de març, amb l’objectiu de denunciar dotze anys d’infrafinançament del sector social,  La Confederació va organitzar l’acte reivindicatiu “Per un finançament just”, amb la presència de les principals federacions i entitats del sector i dels mitjans de comunicació. Aquell mateix dia fèiem arribar una carta al president de la Generalitat i als presidents de tots els grups parlamentaris, excepte VOX, una carta sol·licitants reunions de treball, adjuntant el dossier presentat durant l’acte.

“Hem rebut el vostre escrit i us comuniquem que es faran els tràmits per a la seva consideració i gestió”. Aquest escrit de l’Oficina del President és tot el que hem sabut gairebé un mes després. Sobta i crea una gran decepció que davant d’un crit d’alerta com aquest per part d’un sector que els nostres polítics defineixen una vegada rere altra com clau i estratègic, la resposta sigui el silenci.

Pensem que el Tercer Sector Social ha acreditat sobradament el seu compromís amb el país i amb la ciutadania, especialment aquests dos darrers anys, mereix un altre tracte. El que estem reclamant és simplement que els serveis públics d’atenció a les persones tinguin ell finançament que es mereixen. Inversió social real, al nivell dels països social i democràticament més avançats, que aposti per polítiques transformadores i que permetin a les entitats desenvolupar en condicions la seva tasca indispensable de donar oportunitats, de canviar vides, de generar vida independent.

El silenci clamorós ens genera preguntes; no ens creuen? ens creuen però no volen fer res? ens creuen però no poden fer res? som víctimes colaterals de les confrontacions entre partits? Em deia fa uns dies un representant del sector que mentre no els puguem fer mal electoralment, no ens faran cas. Tot i que acceptéssim aquesta visió tan trista de la política, certament el nostre sector no té la capacitat de bloquejar la Ronda Litoral amb camions, ni la Gran Via amb taxis, ni tan sols deixar les escoles buides. Perquè al nostre sector, quan s’hi convoca vaga, els serveis mínims esdevenen màxims. No podem deixar els centres i les persones abandonats. Ni podem ni volem. La classe política ho sap i potser per això no som amenaça. Cal que les entitats fem una profunda reflexió sobre això i debatem que hem de fer i fins on estem disposats a arribar.

L’infrafinançament que patim i les conseqüències sobre les entitats, professionals i persones ateses no és just. No ens ho mereixem. Perquè estem gestionant serveis essencials i perquè sempre ens han trobat quan ens han necessitat.

A qui varen demanar paciència i comprensió l’any 2012 quan la crisi econòmica va fer estralls a les arques de la Generalitat i els pagaments dels serveis es van retardar fins a sis mesos? Algunes entitats es van endeutar fins a límits perillosos, assumint els interessos que hauria d’haver assumit l’administració.

A qui varen convocar d’urgència al Palau de la Generalitat el setembre de 2018 quan va esclatar la crisi per l’arribada massiva de menors no acompanyats a Catalunya? No van ser les entitats socials les que van obrir centres d’un dia per altre, sense les mínimes garanties i assumint riscos econòmics que algunes encara arrosseguen?

A qui varen trucar el març de 2020 quan va esclatar la pandèmia perquè multipliquéssim fins on calgués els serveis i l’atenció? Vam abandonar algun centre o servei tot i no tenir els materials i equips de protecció necessaris? No vam atendre tot i cadascuna de les demandes que ens feien, complint sovint protocols incomprensibles?

I ara, a qui han anat a buscar per donar resposta a l’arribada de refugiats de la guerra d’Ucraïna? Amb qui comptaran per vehicular els acolliments d’infants i joves?

Abans, ara i sempre, tindran el Tercer Sector Social al costat, sigui quin sigui el color del Govern. Ma estesa, com sempre. Però des de la comprensió cap a les dificultats pressupostàries i de gestió, afirmem molt clar que ens mereixem, com a mínim, espais de treball i diàleg per negociar les millores necessàries. Parlem?