Un gir social que no admet excuses.

Tal i com hem vingut explicant els darrers mesos, el 2022 ha de ser un any clau pel futur del sector social català. L’any en que el Govern de Catalunya faci un gir definitiu cap a polítiques públiques valentes i compromeses que garanteixin el reconeixement del sector social com a peça clau per construir un model de país just, inclusiu, equitatiu i cohesionat que posi l’economia al servei de les persones. Un gir que no pot esperar perquè ja fem tard.

No ho farem tot en dotze mesos, però l’any que hem començat ha de servir per posar les bases de les diferents accions a desenvolupar durant tota la legislatura i més enllà si cal. Reclamem que els fets i les decisions vagin fent honor als compromisos adquirits pel Govern i per les forces polítiques que li donen suport des del Parlament. Només així aconseguirem donar resposta a la greu crisi social que la pandèmia i la recessió econòmica derivada han provocat, amb especial afectació, com sempre, en les persones i col·lectius més desafavorits.

Al Tercer Sector Social se’l pot acusar de moltes coses, però no de no ser propositiu. Des de La Confederació i des de les federacions representatives hem omplert les taules de treball i les bústies electròniques dels membres del Govern de propostes. Per la banda d’iniciatives legislatives, el sector s’ha implicat a fons en l’elaboració del redactat de la futura Llei d’Economia Social i Solidària, ha presentat un articulat de Llei d’Acció Concertada, que esperem començar a negociar ben aviat amb la Conselleria de Drets Socials, i està a punt de traslladar al conjunt de grups parlamentaris la proposta de Llei del Tercer Sector Social. Un triple marc legislatiu que suposarà una pas endavant definitiu per dibuixar un model de gestió de serveis d’atenció a les persones basat en els valors de l’economia social i solidària, situant a la iniciativa social sense afany de lucre com aliat estratègic i lleial de les administracions públiques en la recerca de la qualitat de servei i retorn econòmic i social i fent realitat la voluntat compartida de desmercantilitzar l’acció social.

Complementàriament a les lleis, des del sector hem fet l’esforç de concretar al màxim detall les necessitats i demandes per revertir l’infrafinançament  que el sector pateix des de fa dotze anys. Una millora de la inversió que de manera responsable hem diferit, demanant un pla de increment de tarifes i mòduls a quatre anys. Tot i això, la primera oportunitat per fer un gest cap al sector no ha estat aprofitada pel Govern i els pressupostos aprovats no han contemplat, ni tan sols, els 180 milions d’euros que situàvem com a primer pas per començar a invertir la dinàmica de devaluació. No amaguem la decepció i el desencís que va provocar aquest fet en el sector, però continuarem treballant perquè durant aquest mateix any es concretin les revisions i els increments demanats. No fer-ho, abocaria al sector a una situació de gran inestabilitat i incertesa.

Des de la nostra organització hem defensat sempre que la demanda d’un finançament just pel sector social pivota en torn a tres elements indissociables: la sostenibilitat de les entitats socials, la millora de les condicions de treball de les professionals i l’excel·lència i qualitat dels serveis. En aquest punt cal fer especial esment a les dificultats que la falta de finançament crea en la imprescindible dignificació i reconeixement de les professionals del sector i a com interfereix en les relacions laborals a les entitats i al conjunt del sector.

Per part nostra i des de la premissa que sense entitats no hi ha professionals, ni sense professionals no hi ha entitats, els sindicats representatius del sector no seran mai considerats com enemics i adversaris; ben al contrari, entenem que han de ser aliats per aconseguir les millores desitjades. I això és així perquè per molt que alguns insisteixin en la fantasia d’una realitat paral·lela, el Tercer Sector Social i les entitats que el formen no tenen propietaris ni accionistes. Som iniciativa social organitzada, professionals del sector social amb voluntat de servei i compromís amb el bé comú. Per això cal aconseguir, a través de la millora del finançament, arribar a acords ferms  en la negociació col·lectiva que donin estabilitat al sector i que ens permetin començar a treballar en que ha de ser el repte a mig i llarg termini: un acord marc per a l’acció concertada que garanteixi la igualtat de condicions amb la funció pública. A igual feina, igual salari. I posats a ser ambiciosos, perquè no començar a pensar en un Estatut dels Professionals de l’Economia Social i Solidària complementari a l’Estatut dels Treballadors?

Reptes, oportunitats, compromisos, acords, entrebancs, decepcions, menysteniment, invisibilitat,... L’any 2022 serà d’alta complexitat, com els darrers. No defallirem. El Tercer Sector Social, a més a més de propositiu, és fonamentalment persistent i resistent.