Fills del gueto.

 Article publicat a: 

Fa unes setmanes un vídeo viral on es veia una colla de nens malcriats fent el cretí a les finestres del seu col·legi major de Madrid, escandalitzava a molts persones pel to de les expressions dirigides a les estudiants del col·legi major femení del davant. El culebrot es va allargar uns dies quan van aparèixer imatges de les noies traient ferro al tema. Aquells dies alguns vam recordar a través de les xarxes que posar l’èmfasi en que allò era una mostra de de la caspa madrilenya i que els imbècils del vídeo serien els futurs empresaris i polítics que manarien a Espanya era massa fàcil; d’aquests i d’aquestes també en tenim aquí i formen part de la mateixa casta, potser més nostrada, però igualment casposa.

L’apreciat Enric Canet, del Casal d’Infants del Raval, deia fa uns dies en una interessant entrevista que el Raval no era un gueto, que els guetos eren Sarrià i Pedralbes. Comparteixo plenament la frase, que sembla va expressar per primer cop l’ara ministre Joan Subirats. En aquests dos barris i en altres racons del nostre país, s’ajunten famílies que pensen el mateix, tenen el mateix, es relacionen només entre elles i viuen en un món desconnectat de la realitat que els envolta.  

Mentre tant, hem entrat a un nou cicle de recessió econòmica que no és més que la continuïtat d’un llarg període d’inestabilitat iniciat amb la crisi del 2008 i que va seguir amb la pandèmia i les seves conseqüències. Les dades ja indiquen els estralls de la situació i anuncien, si no es posen en marxa polítiques valentes i ràpides, anys de dificultats pels mateixos segments de població de sempre.

S’incrementen cada cop més les diferències entre pobres i rics, a costa d’una classe mitjana que s’aprima cada dia més. Els indicadors en ho confirmen un darrere l’altre. Els rics són cada dia més rics i la pobresa arriba a famílies que mai havien passat penúries. Hi ha alguna cosa que no quadra. Sembla que estem davant una gran estafa per mantenir privilegis. Però aquests son debats que no es volen fer. A uns no els interessa i els altres no s’atreveixen.

L’educació és un d’aquest privilegis. El primer pas del camí traçat. Hom sap que l’accés a una formació de qualitat és bàsica perquè funcioni l’ascensor social. Les experiències dels països més avançats en aquest terreny demostren que un sistema educatiu equitatiu garanteix bons índexs de cohesió i justícia social. A Catalunya, la crisi s’està traduint en retallades de drets socials i en el cas de l’educació alguns l’han aprofitat des de fa anys per perpetuar diferències. La organització del sistema, el repartiment dels recursos i la distribució de l’alumnat s’estan utilitzant en molts casos per afavorir a les classes altes i incrementar les diferències. Això es tradueix en un mapa escolar en que en els diferents nivells de formació, des de la primària obligatòria a la superior, conviuen realitats de dobla velocitat. D’aquesta manera, un dret universal com és l’educació s’acaba convertint, de manera perversa, en mecanisme d’exclusió social.

Casual? Inevitable? En absolut. És un model planificat que ha generat escoles i centres educatius elitistes, molts d’ells finançats amb fons públics, que formen als fills i filles d’aquells que pretenen ser, de manera indefinida, els components de les classes dirigents dels nostre país, tant a nivell polític com empresarial. I tot que fonamentalment parlem de l’escola privada i de bona part de la concertada, no oblidem que repartides pel territori trobem escoles públiques que reprodueixen l’esquema des de postulats “pijo-progres”. Elitisme i classisme sense complexos.

Actuen sovint com quelcom proper a una secta, mantenint blindat el cercle d’accés a l’educació d’alt nivell col·locant a les persones que prenen les decisions d’entre els seus. Increment de matrícules, reducció de beques i altres mecanismes permeten fer ús de la formació com a filtre i garantia de manteniment de les diferències. I després, a continuar el procés al món de l’empresa i l’administració. Favors que van i venen, mediocres endollats a dit, diners públics gastats irregularment, corrupció, tot si val per mantenir l’invent. I anar fent perquè la següent generació de fills del gueto ocupin el lloc que el destí els té reservat. “Ho fem per tu, fill”; per nosaltres; pels nostres”.