Fets i no paraules

Publicat a:

Les retallades, ajustos pressupostaris o altres eufemismes més o menys creatius utilitzats per alguns per amagar la crua realitat, estan generant un estat d’opinió i un clima que no ajuden gens als que cada dia aixequen la persiana de la seva empresa o negoci amb voluntat de continuar generant riquesa i ocupació.

En paral·lel, els discursos dels nostres governants, reforçats per les proclames de la cohort d’opinadors oficials, aquells que saben de tot i tenen la veritat absoluta, ens diuen que les  solucions han de venir de la implicació i l’aportació de les empreses i de la iniciativa privada; que la iniciativa pública no dona per més i que ara és el moment dels emprenedors.

Sense entrar a valorar si aquests plantejaments no són més que una excusa per desfer l’estat del benestar que tants anys i esforços va costar, fet que podria ser objecte d’anàlisi a una altra editorial, no és un contrasentit demanar l’esforç i posar al capdavant de la recuperació a aquells a qui s’està ofegant?

En èpoques de bonança i també durant crisis anteriors, el teixit empresarial català ha donat mostres de fermesa tirant endavant la seva activitat; i dins d’aquest, el sector cooperatiu ha treballat fort per contribuir, des de propostes diferents a les clàssiques, però eficients i modernes, a fer créixer l’economia catalana i a col·laborar amb les administracions des de plantejaments d’emprenedoria col·lectiva.

Però, que hem de fer quan és la mateixa administració amb retallades en l’assignació a projectes o retards i incompliments en els pagaments la que posa en perill la viabilitat de moltes empreses? Cooperatives que treballen en sectors com la salut, els serveis socials, o l’educació viuen el dia a dia amb un ull a la caixa, l’altre a que l’activitat funcioni i les orelles atentes al bombardeig diari de notícies i globus sonda que anuncien de manera esglaonada noves retallades.

No tenim clar a quins interessos respon aquesta estratègia de fiblada diària; o potser simplement no tenim temps per perdre interpretant els estranys moviments dels nostres polítics. El que si sabem a les empreses cooperatives és que aixecar la persiana cada dia demana confiança i il·lusió; i aquestes passen, d’entre altres, per tenir interlocutors a l’administració que de manera professional, responsable i madura ens expliquin els seus plantejaments, alhora que compleixen els seus compromisos i obligacions.

No calen mitges veritats; no calen bones paraules; només cal demostrar amb fets que s’aposta pel teixit empresarial i afrontar de manera valenta les dificultats des de la coherència i la sinceritat. No som infants ni ciutadans anestesiats als que cal amagar la veritat; som empresaris responsables que hem fet una aposta per crear ocupació, arriscant-nos i implicant-nos des del cooperativisme; cooperativisme que sap i vol buscar solucions, com hem demostrat darrerament davant els incompliments en els pagaments per part de l’administració activant mesures de finançament des dels propis recursos.

Ara que estan de moda les metàfores marines, sentim sovint allò “d’estem tots en els mateix vaixell” o allò altra de “hem de remar tots cap a la mateixa direcció”; d’acord, ho acceptem, però a canvi demanem respostes a algunes preguntes: quants rems tenim? tots anirem a rem o alguns tindran motor? sabem a quin port anem? què farem amb els que ja no tenen força per remar?