El negoci del benestar

A finals de 2012, el CatSalut va donar la concessió de la gestió del Centre d’Atenció Primària de la població empordanesa de l’Escala a una empresa mercantil, dedicada fonamentalment a serveis de neteja i seguretat. Fins aquell moment la gestió havia estat en mans d’una fundació del territori.

Ara fa unes setmanes, l’Ajuntament de Barcelona adjudicava a la mateixa empresa el Casal Infantil El Drac, que fins a llavors havia portat una cooperativa d’iniciativa social.

Aquests dos fets, que en el cas del centre infantil ha anat acompanyat de denúncies de les entitats representatives del sector sobre les males pràctiques de les administracions en els concursos públics, especialment pel que fa a donar més valor a la oferta econòmica que no a altres aspectes com l’experiència o la capacitat tècnica, ha tornat a posar sobre la taula la qüestió de la gestió dels serveis vinculats a l’estat de benestar.

Serveis socials, salut i educació son objecte de debat, barrejant sovint conceptes clàssics com privatització o externalització amb altres de encunyats recentment com el de la cooperació público-privada.

Més enllà dels plans per privatitzar part dels serveis públics, que podria ser objecte d’una altre article en aquesta secció, Catalunya compta ja amb una interessat i potent trajectòria d’externaliztació de determinats servies a partir de fórmules com la concertació, el concurs o el contracte de serveis.

Aquest model s’ha recolzat des dels seus inicis en un ric teixit d’organitzacions sense afany de lucre format per cooperatives, associacions i fundacions. Entitats que des d’un principi van apostar per col·laborar amb les administracions per garantir un serveis públics de qualitat. Entitats que reinverteixen tots els seus excedents en la pròpia activitat en consonància amb el seu caràcter no lucratiu

Els darrers anys, però, empreses mercantils de capital espanyol i algunes multinacionals a la recerca de nous nínxols de negoci han decidit entrar a competir en la gestió d’aquests tipus de servei. D’aquesta manera, residències de gent gran, serveis d’atenció domiciliària, serveis especialitzats de salut o fins i tot escoles estan en mans de gestors l’objecte final dels quals és fer quants més diners millors per als seus accionistes.

I és aquí un rau la clau de tot plegat: és ètic que ningú guany diners amb la gestió dels serveis del benestar?, no és una contradicció permetre l’enriquiment amb els serveis que pretenen ajudar als més vulnerables?