A finals de 2012, el CatSalut
va donar la concessió de la gestió del Centre d’Atenció Primària de la població
empordanesa de l’Escala a una empresa mercantil, dedicada fonamentalment a
serveis de neteja i seguretat. Fins aquell moment la gestió havia estat en mans
d’una fundació del territori.
Ara fa unes setmanes, l’Ajuntament
de Barcelona adjudicava a la mateixa empresa el Casal Infantil El Drac, que
fins a llavors havia portat una cooperativa d’iniciativa social.
Aquests dos fets, que en el cas
del centre infantil ha anat acompanyat de denúncies de les entitats
representatives del sector sobre les males pràctiques de les administracions en
els concursos públics, especialment pel que fa a donar més valor a la oferta
econòmica que no a altres aspectes com l’experiència o la capacitat tècnica, ha
tornat a posar sobre la taula la qüestió de la gestió dels serveis vinculats a
l’estat de benestar.
Serveis socials, salut i
educació son objecte de debat, barrejant sovint conceptes clàssics com
privatització o externalització amb altres de encunyats recentment com el de la
cooperació público-privada.
Més enllà dels plans per
privatitzar part dels serveis públics, que podria ser objecte d’una altre
article en aquesta secció, Catalunya compta ja amb una interessat i potent
trajectòria d’externaliztació de determinats servies a partir de fórmules com
la concertació, el concurs o el contracte de serveis.
Aquest model s’ha recolzat des
dels seus inicis en un ric teixit d’organitzacions sense afany de lucre format
per cooperatives, associacions i fundacions. Entitats que des d’un principi van
apostar per col·laborar amb les administracions per garantir un serveis públics
de qualitat. Entitats que reinverteixen tots els seus excedents en la pròpia
activitat en consonància amb el seu caràcter no lucratiu
Els darrers anys, però,
empreses mercantils de capital espanyol i algunes multinacionals a la recerca
de nous nínxols de negoci han decidit entrar a competir en la gestió d’aquests
tipus de servei. D’aquesta manera, residències de gent gran, serveis d’atenció
domiciliària, serveis especialitzats de salut o fins i tot escoles estan en
mans de gestors l’objecte final dels quals és fer quants més diners millors per
als seus accionistes.
I és aquí un rau la clau de tot
plegat: és ètic que ningú guany diners amb la gestió dels serveis del benestar?,
no és una contradicció permetre l’enriquiment amb els serveis que pretenen
ajudar als més vulnerables?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada