Paraules que expliquen el que ens passa

 

I.      Cagadubtes. Dit de la persones que difícilment sabes deixar-se de dubtes en haver de resoldre alguna cosa. 

Tercer via, moderació, federalisme, preguntes transversals,... La capacitat dels catalans per fer-nos trampes a nosaltres mateixos no té límit. Aquest moment havia d’arribar. Ho intuíem. Suposo que forma part de la nostra manera de ser, si és que hi ha una manera de ser col·lectiva. Ho vam veure amb la negociació de l’Estatut del 2005 i molt abans, amb aquella enganyifa anomenada transició democràtica espanyola. S’apropa el moment decisiu i els qui tenen més a perdre, l’establishment aterrat per quedar-se sense privilegis, ha posat en marxa totes les armes al seu abast per aturar la voluntat del poble. Dos milions de persones van sortir al carrer clamant independència. Si, la paraula maleïda, la que fa por. Busquen mil maneres absurdes d’anomenar el que la gent ha dit clarament. I perquè? Quants milions de persones han sortit cridant federalisme? Quants han reclamat ser confederals? Ja n’hi ha prou de tractar a la gent d’imbècil un dia rere altre. Molts encara no han entès que fan tard. Els procés de secessió ja està fet. Aquests dos darrers anys han servit per consumar el trencament. Ara només queda la transició cap a la independència. Mirar de dilatar el procés vulnerant la democràcia i el dret de les persones a escollir el seu destí, només servirà per fer més gran el patiment d’una part important de la societat que paga les conseqüències del retard. Com ja diuen molts, potser caldrà tornar a sortir al carrer per a recordar que la paraula és independència.

 

II.    Ranci. Es diu de les coses antigues i de les persones aferrades a elles.

Que la independència és una realitat  a tocar ho demostra el fet que Espanya hagi engegat tota la maquinària per aturar-lo. Ara ja sense complexos, a per totes. I en aquesta línia, destaquen les sortides dels dos santcristos grans: Felipe i Aznar. Sorgits de les tenebres d’una història desastrosa pel nostre país, els dos expresidents amenacen, enarboren la Constitució com si es tractés d’un llibre sagrat i pinten escenaris infernals per una suposada Catalunya independent. I tot omplint-se la boca de llibertat i democràcia. Quin parell! Mireu, de Felipe només m’interessa que expliqui tot el que sap de la creació dels GAL. I de l’altre, saber perquè va a mentir a consciència a tot el seu poble quan aquest demanava la veritat. Fins a llavors, que s’estalviïn les lliçons.

 

III.   Fàstic. Sentiment de rebuig físic o moral cap a alguna cosa considerada bruta, perillosa o desagradable.

Farmàcies, tercer sector i molts altres proveïdors tenen milions d’euros pendents de cobrar de la Generalitat i dels ajuntaments. És evident que el nostre Govern té una part de responsabilitat, en tant que garant de l’acompliment de les condicions en la contractació pública. Però la crua realitat és que els catalans ja no tenim la clau de la caixa. És el govern espanyol, a través de plans de pagaments a proveïdors i fons de liquiditat qui decideix com i a qui es paga. I estan fent servir a tots els sectors implicats per pressionar i escanyar. Precaritzen als qui serveixen medicaments o atenen vulnerables com a arma. Per això cal felicitar als farmacèutics, que van manifestar-se davant la Delegació del Govern espanyol. Així cal fer-ho. Concentracions davant a ca la Llanos de Luna. I les cartes de protesta, dirigides al Montoro.