L'èpica de la normalitat

Publicat a 

En pocs dies tancarem un any més, un any que ha continuïtat la tendència d’aquesta època de turbulències que ens ha tocat viure. Ens hem instal·lat en la gestió de la incertesa, treballant per la immediatesa, sense gaire possibilitats de planificar a llarg termini. Tot en un entorn polític i social apassionant, on dues grans revolucions estan en marxa des de fa uns anys. Una, la que proposa la fundació una República que porti a la creació d’un nou país i resolgui els problemes dels seus ciutadans. L’altra, la de la nova política que beu dels moviments socials i de les propostes polítiques de l’esquerra transformadora que planteja noves formes de fer economia. Dues revolucions que avancen però no acaben de confluir. Dues revolucions que, sobre el paper, tenen com objectiu primordial millorar les condicions de vida de les persones i lluitar contra la pobresa  i l’exclusió social. I com a complement i oposició a les dues revolucions, els qui ho neguen tot i només pensen en els “veritables problemes que preocupen als catalans”. No vull que s’entengui que aquest és un article contra els polítics i els partits. Ben al contrari, penso que la seva tasca  i lideratge serà cabdal per assolir les transformacions necessàries per aconseguir les millores socials que molts desitgem.

Però el cert és que uns i altres, i els tercers, ens proposen sistemàticament fets i conceptes que han d’esdevenir històrics: eleccions definitives, canvis de règim, diades úniques, cimeres clau, majories silencioses, regeneració de la política, sessions parlamentàries transcendentals, entrades als jutjats multitudinaris, refundació de l’estat, ... Completeu vosaltres la llista. És la política feta a través de l’èpica. No dubto de que de tant en tant cal un cert punt d’èpica i que els moments que vivim ho demanen. Però aquesta voràgine d’herois, heroïnes i monstres és difícil de gestionar.

L’escriptor Javier Cercas ho resumia prou bé fa uns anys en un dels seus articles: “El que dic és que cal desterrar l'èpica de la política i aspirar a una política prosaica, antidramática, d'un tedi escandinau. El que dic és que qui vulgui èpica que no faci política. Que llegeixi novel·les. O que les escrigui”.  Doncs si, que voleu que us digui. Potser no cal desterrar, però si modular. Jo també sóc més de Borgen que de Joc de Trons. Dit això sense oblidar fets claus d’aquest any que deixem que ens han apropat a persones que sense desitjar-ho s’han convertit en autèntics herois i heroïnes. Parlo dels ciutadans de Síria, dels refugiats que han arriscat o han perdut la vida creuant el Mediterrani, de les víctimes innocents de tants i tants conflictes i de totes les persones anònimes que lluiten cada dia per sobreviure.

Cal reivindicar l’èpica de la normalitat. La del dia a dia de les persones que ens envolten, la d’aquells ciutadans amb veritables problemes i amb problemes veritables que uns i altres diuen defensar. Cadascun de nosaltres pot fer el llistat d’herois quotidians que tenim a prop. Com a veïns, com a amics, com a clients o usuaris, com a companys de feina, cam a desconeguts amb qui coincidim al bus, al metro o passejant pel carrer.

L’èpica de la normalitat de la Gloria, que va deixar la seva Hondures natal per buscar una vida millor i que ara treballa netejant la casa d’altres. Que ha aconseguit que li facin un contracte i que té una nòmina que li permet veure amb cert optimisme el futur. Però que es troba que l’entitat bancària on ha domiciliat la nòmina li cobra una comissió perquè l’import no és prou alt. Si, la mateixa entitat que llença programes socials contra l’exclusió. “Són només tres euros al mes”, diuen ells. És clar, una misèria. No tenen ni idea de com estiraria la Gloria aquests trenta sis euros anuals.

L’èpica de l’Anna, en Jaume i la Sol, joves sobradament preparats a l’atur que han decidit fer una pas endavant i posar en marxa el seu propi projecte empresarial en forma de cooperativa. A tots llocs on anat a informar-se els han dit que són emprenedors i emprenedores, que és el que es porta ara. Els tremolen les cames quan els parlen dels diners que hauran de posar per arrencar i dels compromisos que hauran d’assumir. Però la il·lusió i la feina podran amb tot i se’n sortiran.

La d’en Josep Miquel, que des de la seva cadira de rodes passa el que queda de festes de Nadal desitjant que l’èxit de la Marató de TV3 de fa uns dies, dedicada a situacions com la seva, no hagi estat flor d’un dia i serveixi per aconseguir una societat veritablement integradora. En tindria prou amb que les persones que es van emocionar veient per la tele el que ell i altres explicaven, deixin de fer ser servir les places d’aparcament reservades, d’aparcar sobre les voreres o de mirar una persona amb discapacitat amb aquella mirada condescendent que tant irrita.

La de la Dolors, gerent d’una cooperativa social que cada mes està pendent dels cobraments dels serveis que gestionen per garantir que el dia trenta podrà pagar les bestretes i les nòmines dels socis i dels treballadors, mirant a l’hora d’assegurar la viabilitat dels projectes sense rebaixar la qualitat de l’atenció donada.

La de l’Ahmed, que després de fugir del seu país sota les rodes d’un camió i arribar a Barcelona buscant una oportunitat, es va esforçar per formar-se com a electricista amb l’ajut d’una entitat social. Ara resta a l’espera que els eterns tràmits administratius el permetin tenir una feina de debò. Mentre, malvivint amb diferents ajuts, no perd el somriure i no diu que no a donar un cop de ma a qui el necessiti.

O la de tantes pensionistes que fan miracles i mantenen famílies amb quatre duros; o la d’infinitat de dones que viuen en secret l’infern dels maltractaments per protegir als seus fills; o la de ...

Tots en coneixem. Herois quotidians que continuaran lluitant cada dia i fent el món una mica més amable mentre esperen que entre tots, amb més o menys èpica, aconseguim construir una societat més justa i igualitària.