Pensem que el Tercer Sector Social ha acreditat
sobradament el seu compromís amb el país i amb la ciutadania, especialment
aquests dos darrers anys. El que estem reclamant és simplement que els serveis
públics d’atenció a les persones tinguin el finançament que es mereixen.
Inversió social real, al nivell dels països social i democràticament més
avançats, que aposti per polítiques transformadores i que permetin a les
entitats desenvolupar en condicions la seva tasca indispensable de donar
oportunitats, de canviar vides, de generar vida independent.
Tres exemples molt clars per evidenciar la gravetat
de la situació; en l’àmbit de la salut mental, el servei d’autonomia a la
pròpia llar ha patit, des del 2009, una retallada del 20,17% (l’any 2009 la
tarifa pública era de 626,35 €/mes i des del 2013 fins a data d’avui, la tarifa
és de 500,00 €); en l’àmbit de la discapacitat intel·lectual, el preu públic
del servei de residència amb suport generalitzat ha incrementat un 0,62% en 12
anys; o en l’àmbit de l’atenció precoç, mentre el nombre d’infants atesos ha
crescut un 42% des de l’any 2010, la tarifa pública ha incrementat només un 4%
i el nombre d’hores concertades d’atenció un 0,7%.
Són només tres mostres de l’estat en què es troben
aquesta tipologia de serveis en els diferents àmbits i col·lectius: infància,
gent gran, discapacitat, salut mental, atenció precoç, i un llarg etcètera. I
tot afectant a àmbits claus com la salut mental, infants i joves, principals
preocupacions del conjunt de la societat i del poders públics després de la
crisi provocada per la COVID-19.
Em deia fa uns dies un representant del sector que
mentre no els puguem fer mal electoralment, no ens faran cas. Tot i que
acceptéssim aquesta visió tan trista de la política, certament el nostre sector
no té la capacitat de bloquejar la Ronda Litoral amb camions, ni la Gran Via
amb taxis, ni tan sols deixar les escoles buides. Perquè al nostre sector, quan
s’hi convoca vaga, els serveis mínims esdevenen màxims. No podem deixar els
centres i les persones abandonats. Ni podem ni volem. Som essencials!
L’infrafinançament que patim i les conseqüències
sobre les entitats, professionals i persones ateses no és just. No ens ho
mereixem. Perquè estem gestionant serveis bàsics i perquè sempre ens han trobat
quan ens han necessitat.
Vam ser les entitats socials les que vam mostrar paciència
i comprensió l’any 2012 quan la crisi econòmica va fer estralls a les arques de
la Generalitat i els pagaments dels serveis es van retardar fins a sis mesos.
Algunes entitats es van endeutar fins a límits perillosos, assumint els
interessos que hauria d’haver assumit l’administració.
Vam ser les entitats socials les convocades d’urgència
al Palau de la Generalitat el setembre de 2018 quan va esclatar la crisi per
l’arribada massiva de menors no acompanyats a Catalunya. I vam ser les entitats
socials les que van obrir centres d’un dia per altre, sense les mínimes
garanties i assumint riscos econòmics que algunes encara arrosseguen.
Vam ser les entitats socials les que vam rebre les
primeres trucades el març de 2020 quan va esclatar la pandèmia perquè
multipliquéssim fins on calgués els serveis i l’atenció i les que vam atendre
tot i cadascuna de les demandes que ens feien, complint sovint protocols
incomprensibles.
I ara, som les entitats socials les que ajudem a donar
resposta a l’arribada de refugiats de la guerra d’Ucraïna i amb les que comptaran
per vehicular els acolliments d’infants i joves.
El sector no pot assumir deixar passar el 2022 sense
cap revisió i millora del finançament. Abans, ara i sempre, tindran el Tercer
Sector Social al costat, sigui quin sigui el color del Govern. Ma estesa, com
sempre. Aquests darrers dies hem fet el primer pas i hem acordat amb el
Departament de Drets Socials la constitució d’una taula de treball per la
millora del finançament dels serveis públics entre representants de la
Conselleria i representants de La Confederació. Esperem poder concretar millores
ben aviat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada