Per un finançament just.

 

Un de les accepcions de la paraula just diu: amb la deguda proporció, sens falta ni excés. Això mateix és el que el passat 3 de març vam reclamar des de La Confederació, en una acte reivindicatiu que va comptar amb la presència de les principals federacions i entitats del sector. Un finançament just pel serveis públics de caire social que doni resposta a les necessitats de les persones, les professionals i les entitats.

Després de dotze anys d’infrafinançament, després de quatre legislatures esperant que es fessin realitat els compromisos, després de veure amb decepció que els pressupostos recentment aprovats ignoraven les propostes presentades, el sector es veu obligat a denunciar una situació que ens aboca a un llarg període de greu incertesa i inestabilitat. Necessitem que la societat en prengui consciència i empenyi per fer realitat el reconeixement que el sector es mereix.

Ja el març de 2019 fèiem una roda de premsa denunciant l’infrafinançament del sector. És molt preocupant que tres anys després, havent passat una pandèmia, amb un sector extenuat per l’esforç realitzat per fer front a la cadena de crisis (sanitària, econòmica, social, de salut mental) i amb un empitjorament generalitzat de tots els indicadors econòmics i de sostenibilitat de les entitats, haguem de tornar a sortir repetint pràcticament els mateixos arguments i presentant unes dades de situació encara més greus. Tres anys sense solucions ni respostes estructurals.

Tres exemples molt clars per evidenciar la gravetat de la situació; en l’àmbit de la salut mental, el servei d’autonomia a la pròpia llar ha patit, des del 2009, una retallada del 20,17% (l’any 2009 la tarifa pública era de 626,35 €/mes i des del 2013 fins a data d’avui, la tarifa és de 500,00 €); en l’àmbit de la discapacitat intel·lectual, el preu públic del servei de residència amb suport generalitzat ha incrementat un 0,62% en 12 anys; o en l’àmbit de l’atenció precoç, mentre el nombre d’infants atesos ha crescut un 42% des de l’any 2010, la tarifa pública ha incrementat només un 4% i el nombre d’hores concertades d’atenció un 0,7%.

Són només tres exemples de l’estat en què es troben aquesta tipologia de serveis en els diferents àmbits i col·lectius: infància, gent gran, discapacitat, salut mental, atenció precoç, i un llarg etcètera. I tot afectant a àmbits claus com la salut mental, infants i joves, principals preocupacions del conjunt de la societat i del poders públics després de la crisi provocada per la COVID-19.

Abans de la pandèmia, durant la pandèmia i en la post-pandemia, el Tercer Sector Social del país ha demostrat ser l’aliat estratègic de les administracions públiques en la provisió de serveis d’atenció a les persones més vulnerables, treballant amb vocació de servei públic i sense afany de lucre. Considerem que el país no es pot permetre seguir debilitant el teixit social de casa nostra a costa de polítiques de contenció i, per tant, apel·lem al nostre Govern a invertir en l’enfortiment del sector social, un sector que sens dubte és estratègic per la recuperació

El fet que portem quatre legislatures arrossegant la situació demostra que no es tracta d’aquest o d’aquell govern. Ens trobem davant d’un problema crònic que demana una resposta de país. És l’hora de la política; de la política que garanteix el bé comú a la societat; de les polítiques socials que situïn a les persones, especialment als col·lectius amb més risc, al centre. De veritat, passant d’una vegada per totes de les proclames als fets i a les concrecions. Nosaltres estem disposades, assumint que les solucions no vindran de cop i oferint-nos, un cop més, a acompanyar al nostre Govern en les reclamacions de finançament que calgui fer a l’Estat.

Un sector unit, amb un missatge clar: volem el finançament just que entitats i professionals es mereixen.