La guspira

Fa uns dies, durant una distesa conversa abans de començar una reunió, un vell conegut, home expert en el camp de les polítiques socials i de salut em dona la seva visió de l’actual situació.

Segons ell, les retallades i els ajustos han traspassat línees que fins fa poc semblaven inimaginables. La corda s’ha tensat al límit i ara només queda saber quina serà la guspira que farà esclatar la reacció social, de la mateixa manera que la pujada del preu del bitllet del tramvia va fer dir prou als nostre s avis l’any 1951.

Aquesta és una de les qüestions clau en els debats en torn al que està passant. Sovint la pregunta es formula de manera simple: fins a quan aguantarà la societat? com és que la gent no reacciona? què ha de passar?

Més enllà de les dades i els informes, els indicadors visuals, aquells que el ciutadà de peu pot valorar en el dia a dia, ofereixen informació contradictòria. Es cert  que tots coneixem ja casos de famílies que estan patint serioses dificultats per menjar i viure amb unes mínimes condicions, també que el número de persones que sobreviuen de remenar contenidors s’ha incrementat exponencialment i els que treballem a prop del món de l’educació i l’acció social, coneixem bé com estan patint molts dels infants del nostre país i les seves famílies.

Però a la vegada, el ciutadà observador veu botigues, si no plenes, amb un bon ritme de venda; o retribucions salarials, en determinats sectors i nivells, que venint de xifres astronòmiques s’han vist incrementades mentre la majoria dels treballadors veien congelat o rebaixat el seu sou.

Es fa difícil dir si hi haurà un detonant, però el que sembla evident és que la situació ens està duent al pitjor dels escenaris; els rics cada cop més rics, una part important de la classe mitjana entrant a la pobresa i els que fins ara eren considerats pobres a la porta de la marginalitat i la desesperació. I això mentre alguns continuen insistint des del cinisme que això de les classes socials està superat.

El més desitjable seria que la guspira, si n’hi d’haver, serveixi per encendre l’nici d’un procés, que de manera complementària al procés de sobirania nacional, condueixi a aquest país a un pacte social per vetllar de veritat per la cohesió social i la defensa de l’estat de benestar. Un pacte que hauria de ser liderat per la societat, per davant dels partits polítics i els poders econòmics.